Dins el dret continental (normalment basat en el francès) els drets d’autor tenen uns objectius molt amplis. Tal i com ja he explicat, l’autor té el dret exclusiu per fer i autoritzar accions com la seva reproducció en còpies, preparar-ne obres derivades, distribuir còpies comercialment o bé sense ànim de lucre (regalant, llogant …), representar l’obra públicament … l’autor també té dret a publicar l’obra sota pseudònim i que aquesta algun dia li sigui reconeguda, entre molts d’altres.
Els drets d’autor es basen en la idea de un dret personal del creador, fonamentat en una forma d’identitat entre l’autor i la seva obra. El dret d’autor està constituït com una emanació de l’autor ja que reconeix que l’obra és l’expressió d’aquesta persona, per aquest motiu es protegeix.

D’altra banda en l’anomenada common law, o dret anglosaxó, el copyright (tal i com s’anomena als drets d’autor malgrat que la traducció literal sigui dret de còpia) se centra bàsicament en l’obra sense considerar els atributs morals de l’autor respecte aquesta excepte l’atribució de l’autoria.

Un cop mencionades les diferents visions sobre el tema podem passar a analitzar els drets d’autor, més concretament el dret de còpia i la distribució de les obres. Per fer-ho farem una petita retrospectiva històrica, d’aquesta manera podem entendre la raó de ser dels drets d’autor i la seva evolució.

Durant l’edat antiga no existia cap tipus de regulació pel que fa a la còpia. Saber llegir i escriure era l’únic requisit que s’havia de complir per poder reproduir l’obra de manera total o parcial.
Un cop l’obra havia estat escrita, aquesta podia ser copiada literalment per una altra persona sense que aquesta hagués d’obtenir cap tipus de permís de l’autor.

A més, durant aquesta època existia un perfil de creador molt interessant.
Entre l’autor i el copista, trobàvem una persona que copiava fragments d’una obra i hi afegia paraules noves ja sigui conscientment o per una mala lectura, fins i tot hi afegia comentaris i reflexions, aquest procés que ara ens semblaria tan estrany per una obra publicada, era àmpliament acceptat.
Aquestes persones també solien copiar fragments de diversos llibres, correlacionar-los entre si i afegir-hi noves aportacions, tot això sense que fossin acusats de plagi.

Per posar un exemple d’aquest tipus de creadors podem remetre’ns a la literatura castellana. Dins d’aquesta existeix el “Mester de Clerecía” comprés entre els segles XIII i XIV. El Mester de Clerecía és un conjunt d’obres de caràcter religiós, escrites per diversos autors amb unes característiques comunes. Aquests escrits (molts cops anònims) només eren adaptacions o bé estaven basades en texts clàssics ja existents. El mateix passava amb la matèria de Bretanya, de la qual s’han escrit milers d’obres algunes amb autor conegut.
Algunes obres escrites només les coneixem gràcies a aquests amalgames literaris, que actualment en la majoria de casos serien il·legals. Per posar un clar exemple, també de la literatura castellana, coneixem l’inici del Cid gràcies als poemes que es van escriure posteriorment sobre el tema en qüestió. Obres com La Iliadada i l’Odissea no haguessin arribat als nostres dies si hagués existit un dret d’autor tant restrictiu com l’actual.

Si sempre hagués existit el concepte de copyright, molts autors de la història haurien estat acusats de plagi ja que les obres anteriorment mencionades no serien possibles legalment. Això també hagués afectat a enginyers, obrers, pensadors … L’avanç de la cultura hauria minvat considerablement.
Val a dir que el grup que es podia permetre difondre la cultura escrita era molt reduït. Normalment la majoria del capital cultural escrit es trobava sota el control eclesiàstic.

Més endavant, la invenció de la impremta el segle XV va trencar el monopoli eclesiàstic de la cultura. Els llibres van passar d’estar restringits a un nombre minoritari de persones a ser una mica (no gaire més) més accessibles. Aquest fet, juntament amb que es podien fabricar llibres de manera més ràpida i amb menys cost de producció, va fer més accessible la cultura, per conseqüència, el nombre de persones alfabetitzades va augmentar considerablement.

Tot i això hi havia alguns inconvenients en el nou mon de la impremta. Amb la nova manera de fer saber llegir i escriure ja no era el requisit necessari per difondre l’obra. La producció dels llibres necessitava una inversió en equip molt elevada, això va ocasionar que els centres d’impressió fossin pocs en nombre comparat amb el número de lectors.
Arrel d’aquest nombre escàs de productors es va crear una competència entre ells i els llibres van passar de ser obres sense valor monetari, ja que es trigava anys en fer les copies, a tenir un preu de venda.

Malgrat tot la copia a mà continuava sent utilitzada per la gent més pobra, que no podia accedir als preus dels llibres d’impremta i es copiava els llibres amb molt pocs medis. També era utilitzada per la gent més rica, que es feia copiar els llibres a mà com a signe de distinció, ara bé, aviat els llibres d’impremta serien accessibles per la gent pobra i els llibres manuscrits passarien a ser només objecte de luxe econòmic.
Llavors, un cop els llibres es van convertir en un negoci, és quan el dret de còpia va entrar en joc.
El primer lloc del món on es té constància de l’existència d’algun tipus de regulació respecte al dret de còpia, és a Anglaterra l’any 1762, a través de l’estatut de la reina Anna. El dret de còpia es va introduir com una regulació pels impressors.

Es barallen diverses teories respecte aquesta regulació. Una és que es creà, per a regular la competència entre els editors, és a dir, per purs motius econòmics. En canvi, una de les possibilitats més acceptades és que el copyright, sorgís com una eina de censura.
Abans, quan el monopoli editorial era de l’església, només tenia difusió la veu dels dos estaments privilegiats. Ara bé, la impremta va permetre a part del tercer estat, en concret a la burgesia. La regulació del dret de còpia va servir per fer impedir la publicació de corrents ideològiques alternatives i noves maneres de pensar diferents a les de la classe dominant.

Més endavant el copyright, va passar a tenir una altra dimensió. En un principi, en la constitució dels EUA, es va proposar que l’autor tingues el monopoli sobre el dret de còpia. Això va ser rebutjat. Es va explicar la regulació de la còpia com un dret que no era legítim dels autors, sinó com a quelcom artificial per promocionar la creació i l’avanç de la ciència.

Llavors, el copyright va passar de ser una limitació als impressors i autors, a ser un incentiu per la producció. Aquí té origen la premissa que justifica aquesta regulació com quelcom beneficiós pels usuaris.

El sistema de copyright funciona mitjançant la concessió de privilegis als autors i editors, però no ho fa pel benefici d’aquests. Aquests privilegis serveixen, en un principi, per proporcionar incentius als autors per què aquests produeixin més cultura. Per tant, es limita legalment la capacitat de còpia de l’usuari per que aquest pugui disposar d’una quantitat molt més elevada d’obres. Aquestes concessions, s’anomenen contracte de copyright.

Malgrat que el copyright estigui destinat a incentivar la creació dels autors, aquests no es beneficien directament dels avantatges que els hi atorga ja que en la majoria dels casos aquests cedeixen els seus drets als editors. Això es ocasionat en la majoria de casos per la pressió exercida per l’editorial a l’autor, el qual ha de cedir per tal de que el seu treball sigui difós. Llavors, els editors són els que exerceixen aquests drets en nom dels autors i per tant són els que fan més pressió per que el copyright guanyi poder.

Al contracte de copyright es posa els usuaris en primer terme, els beneficis del lector són el primer, en canvi, els beneficis dels editors, en el cas de que es donin, només són medis per aconseguir els beneficis de l’usuari.
Per tant, el lector o usuari, està a un nivell d’importància més elevat que l’editor.

Aquesta situació ha anat canviant amb el temps. La pressió exercida per les grans industries (editorials, discogràfiques, de software …) ha comportat que la regulació de la còpia posi al mateix nivell lectors i editors. Limitant encara més els drets dels usuaris i estenent el període de duració del copyright, fins i tot ampliant-lo a etapes on no era vigent.

Això comporta que aquesta sèrie de privilegis, atorgats als autors (però tal i com hem dit portats a la pràctica pels editors), ja no estiguin justificats pel bé del lector, sinó pel bé de qualsevol que no sigui el públic. Això capgira el concepte de copyright exposat a la legislació, comporta la utilització del pes dels editors per convèncer als lectors per a que cedeixin les seves llibertats.

Tot i això aquesta nova concepció només equipara els drets de lectors i editors. Hi ha un altre fet que situa els drets dels editors molt per sobre dels lectors. Aquest fet és la optimització de la producció. Actualment es considera una actitud negativa qualsevol tipus d’activitat que perjudiqui la producció cultural duta a terme pels editors.

L’usuari ha de renunciar a copiar malgrat que l’actual legislació permet la còpia privada sense ànim de lucre. Amb l’excusa de la producció, i argumentant els suposats beneficis que l’usuari rebrà, aquest ha de renunciar als seus drets naturals. Si aquest fes exercici dels seus drets, podria ser acusat de delicte (tot i que l’acusació no tingui cap fonament legal ja que, tal i com hem dit, la còpia privada és totalment legal). Molts cops s’utilitzen termes com el de pirata (posant al mateix nivell l’exercici d’uns drets amb un delinqüent saqueja vaixells) a tota aquella persona, entitat o empresa que faci una còpia d’una obra.

Tot i que el copyright era en els seus inicis una bona eina per promocionar la creació, actualment ha quedat totalment obsolet ja que les noves tecnologies han proporcionat una nova situació.

En el moment en el que el copyright fou ideat, no era tan fàcil duplicar la informació. Actualment la tecnologia permet noves formes de distribució: llibres electrònics, musica comprimida … tots aquests nous formats son molt més barats i accessibles per la gran majoria. A més aquests mètodes permeten un control més directe de la distribució per part dels autors ja que no necessiten la infraestructura editorial. Les lleis actuals que regulen el dret de còpia no tenen en compte aquests avanços tecnològics que permeten la difusió de les obres a un cost casi nul.

Comparteix

La propietat intel·lectual, un calaix de sastre.

Per començar intentaré explicar què és la propietat intel·lectual i quin és el significat de tots aquells conceptes que acostumem a relacionar amb la mateixa a mesura que vagin apareixent en el decurs l’explicació:

Segons el diccionari, podem definir propietat intel·lectual com el conjunt de facultats que la llei concedeix a l’autor d’una obra científica, artística o literària, quant al poder exclusiu de publicar-la, modificar-la, explotar-la econòmicament i disposar-ne de qualsevol forma¹

Per tant, podem dir que utilitzem el terme per englobar totes les regulacions referents a l’explotació i control de dites obres (drets d’autor, copyright, marques registrades …).

Tanmateix, abans de començar a aprofundir més sobre la propietat intel·lectual, ens dedicarem a explicar aquest nou concepte que acabem d’introduir: els drets d’autor.

A grans trets, podem dir que l’autor té el dret exclusiu per fer i autoritzar accions com la seva reproducció en còpies, preparar-ne obres derivades, distribuir còpies comercialment o bé sense ànim de lucre (regalant, llogant …), representar l’obra públicament … l’autor també té dret a publicar l’obra sota pseudònim i que aquesta, algun dia li sigui reconeguda, entre molts d’altres.

Aquests, són, principalment, els drets que té l’autor sobre la seva obra, depenent de les legislacions de cada estat poden variar, però aquests serien els principis bàsics.

Seguidament, parlarem d’un dels drets d’autor més anomenats avui en dia, el copyright. 

El copyright és un concepte que acostuma a portar molta confusió. Literalment copyright significa dret de còpia, tot i això avui en dia s’entén el copyright com a la totalitat dels drets d’autor.

Aquest fenomen de metonímia és causat pel predomini dels EUA en el món de la propietat intel·lectual, la legislació dels quals anomena copyright al conjunt de tots els drets d’autor. 

El dret continental defineix el copyright o dret de còpia com a un dret d’autor més, en canvi a la legislació dels EUA  tal i com ja hem dit representa la totalitat, d’aquí ve la famosa frase © amb tots els drets reservats. 

Tot i que la legislació de l’estat espanyol entén el dret de còpia com un dret diferenciat, també permet utilitzar el símbol © per identificar les obres protegides sota els drets d’autor.

Tornant al terme propietat intel·lectual, veiem que consisteix en una sèrie de regulacions  referents a l’explotació que poden estar reflectides en els drets d’autor, les patents² o amb el propi dret de còpia.

Un cop coneixem almenys de manera global els drets d’autor i la propietat intel·lectual podem centrar-nos més exclusivament en el mot propietat intel·lectual.

D’entrada analitzarem el mot propietat:
El diccionari defineix el terme propietat com al dret de fruir i disposar d’una cosa, sense més limitacions que les que són establertes a les lleis³ o dit d’una altra manera s’entén la propietat com a possessió en el sentit més materialista de la paraula.
A partir d’aquesta definició podem entendre la propietat intel·lectual com la possessió de quelcom creat per l’intel·lecte o dit d’una altra manera, la possessió de les idees.

Resumint, podem definir la propietat intel·lectual de dues maneres diferents: per una banda com un conjunt de regulacions d’explotació i per l’altra com la possessió de les idees.

Ara m’agradaria ja per acabar, exposar per quina raó he preferit descartar l’ús d’aquest terme: 
El primer motiu pel qual es descarta el terme és que té massa ambigüitat. Les regulacions englobades en la propietat intel·lectual pertanyen a diversos sistemes legals diferenciats. 

Tal i com ens explica Richard Stallman “Aquests sistemes legals, que es van originar per separat, regulen activitats diverses, operen de manera diferent i plantegen diferents qüestions sobre les normatives”⁴, per posar un exemple existeixen grans diferències entre una llei de patents i una de drets d’autor, malgrat això el terme propietat intel·lectual engloba les dues.
 
El segon motiu és la contradicció que hi ha entre el significat estricte del mot (possessió de les idees) i els conceptes als que actualment fa referència el terme. 
Com ja hem vist el terme fa referència a una sèrie de conceptes que no són res més que un seguit de regulacions (tret del dret a l’atribució de l’autoria i els similars) que reglamenten l’explotació del “producte”. Com podem veure, es produeix una contradicció ja que no significa el mateix posseir que regular.

El tercer motiu recau exclusivament en el significat estricte del mot: la possessió de les idees és quelcom impossible.
Filosòficament  parlant és impossible posseir quelcom immaterial (idees), per explicar-ho exposaré alguns exemples.

La propietat que poguéssim arribar a tenir (en el cas que fos possible) del contingut d’una novel·la, del disseny d’un microprocessador … és diferent que la propietat que tenim de l’exemplar d’un llibre, d’un aparell de televisió o d’una tassa de cafè. Malgrat que els primers puguin tenir unes representacions tangibles, continuen essent només idees, informació. Aquesta informació (no tangible) té molt més valor que la seva representació (tangible). 

Tornant a l’exemple de la novel·la, podem dir que és fàcil tenir en propietat un exemplar de la mateixa, però, posseir el seu argument o la seva informació, és quelcom impossible.  Podem posseir l’original, el manuscrit, la còpia oficial … , en canvi no podem posseir-ne el contingut. Com podem posseir quelcom abstracte?

La història que narra un llibre és quelcom abstracte, com podem posseir la narració si només coneixent-la podem distribuir-la oralment? A més a més les plasmacions de la història no tenen tant valor com la història en si. Segurament, el manuscrit original tindrà més valor monetari (depenent de l’antiguitat i l’estat de conservació) i sentimental, tanmateix, no podem equiparar el valor d’un manuscrit original al de per exemple una pintura. En el cas d’un quadre, l’obra és única, i té un valor especial. En canvi, un llibre té milers de còpies i edicions de diferents tipus (més cares, més econòmiques, edicions digitals …). Fins i tot avui en dia, els originals no són res més que muntanyes de bits que es poden duplicar fàcilment. En aquest cas, quin valor té l’original? Cap. El que té realment valor és la història en si i no les seves plasmacions. El que realment té valor són les paraules que ha escrit l’autor i no la seva representació gràfica. Les paraules, la història o les idees, poden tenir un autor però aquest creador no les posseeix.

Per posar un símil, podem dir, per exemple que els nostres pares (com a creadors nostres), no són els nostres propietaris. Tot i que tinguin alguns drets i obligacions respecte a nosaltres (legalment fins la majoria d’edat i moralment durant tota la vida), això no els converteix en els nostres propietaris.

Passa el mateix amb els autors i les obres. L’autor d’un llibre no posseeix l’obra,  sinó que té uns drets sobre la mateixa.
Richard Stallman explica aquest últim argument d’una manera més pràctica: “la manera mes habitual de pensar respecte al tema de la còpia es basa en una analogia entre els objectes físics i la idea de propietat que ens fem d’aquests [...] aquesta analogia passa per alt la diferència crucial entre els objectes materials i la informació: la informació pot ser copiada i compartida sense esforç, en canvi, els objectes materials no [...] el sistema legal dels EUA no accepta completament aquesta analogia, ja que no tracta al copyright com a drets de propietat sobre objectes físics”.

Comparteix